Aquest arquitecte representa, junt amb R. Masó, l'evolució des d'un llenguatge modernista tardà cap a una arquitectura molt influenciada pel secessionisme vienès.

Va obtenir el títol d'arquitecte el 1906 i, en acabar la carrera, va fer la primera obra, la Casa Anita Colomer, a Vic (1906; plaça del Bisbe Oliva, Vic), i el 1910, l'altar per a la capella de la Immaculada del santuari de Montserrat.

En les seves obres de joventut és palesa la influència d'A. Gaudí, com ell mateix va reconèixer, amb el qual havia col·laborat en el projecte que aquest va idear per a la celebració de les Festes Balmesianes a Vic. A Barcelona va edificar l'església del Carme (1909; Bisbe Laguarda, 15).

El 1911 va guanyar el Premi de l'Ajuntament de Barcelona al millor establiment per la farmàcia Espinós (Diputació, 294; desapareguda). Poc després, el 1912, guanyà el concurs per fer el monument a Jacint Verdaguer (1914; plaça de Mossèn Jacint Verdaguer), junt amb l'escultor Joan Borrell i els germans Oslé, amb elements del Modernisme i del Noucentisme.

El 1916 va guanyar junt amb R. Masó el concurs per edificar la Clínica Mental de Santa Coloma de Gramenet, que evidencia les tendències d'ambdós cap al llenguatge més noucentista amb influència de les noves inclinacions europees, tot i que les obres no es van realitzar seguint aquest projecte.

Va tenir el càrrec d'arquitecte diocesà de Vic des del 1912 i el de Barcelona des del 1922.