El Modernisme és en aquest principi de segle XXI un estil artístic valorat pels ciutadans europeus, com queda demostrat pel fet que l’èxit que va representar l’Any Internacional Gaudí 2002 a Barcelona s’hagi reproduït a diversos punts del continent. No es poden citar tots aquí, però els exemples de Nancy, amb l’Any Emile Gallé 2004, o Glasgow, amb el Mackintosh Festival 2006, i els de Bad Nauheim i la Chaux-de-Fonds, que entre 2005 i 2006 han desenvolupat una intensa activitat al voltant del seu patrimoni, demostren que l’interès pel Modernisme està estès arreu del continent.

No sempre ha estat així. En les dècades centrals del segle XX, va regnar un gran desinterès, quan no un menysteniment directe, per aquesta tendència artística. Encara no fa gaires anys, les facultats d’art i d’arquitectura despatxaven el Modernisme de forma ràpida i sense gaire interès en els seus cursos, deixant-lo de banda com una mena de “febre” fugissera fruit de la decadència i l’opulència del fin de siècle europeu. Durant aquests decennis, moltes joies arquitectòniques del moviment modernista van ser enderrocades per donar pas a construccions modernes, moltes obres cabdals es van perdre sense remei.

Per això avui, ara que comencem a recuperar la consciència del valor artístic del llegat patrimonial de finals del XIX i principis del XX, és especialment important que unim esforços en la protecció i millora d’aquests monuments. Ara és el moment d’assumir el repte de donar a conèixer novament i plenament un patrimoni que no es pot tornar a perdre en la foscor. Ara que encarem amb il·lusió i ambició la nova Europa del segle XXI, la Ruta Europea del Modernisme, que Barcelona va engegar l’any 2000, és un projecte amb el qual mostrar com aquest moviment va aglutinar l’activitat cultural d’una Europa que deixava enrere el segle XIX i s’enfrontava amb il·lusió i esperança al segle XX.

En podem dir Art Nouveau, Modern Style, Jugendstil, Secession, Floreale o, com en diem als Països Catalans, Modernisme. Són moviments artístics coetanis, que es van desenvolupar a cavall dels segles XIX i XX. Certament que cadascun té les seves peculiaritats i característiques pròpies, i per això és important que els noms propis es conservin. Però també tenen similituds i connexions importants entre ells, fins al punt que podem parlar d’un gran moviment europeu, ric i divers.

En tots els casos es partia d’una voluntat de trencar, de superar els cànons acadèmics tradicionals, de buscar conceptes i formes noves i originals, mirant cap al futur. Alhora, però, es tractava de moviments que s’inspiraven en el passat i en la tradició pròpia de cada país i maldaven per recuperar la seva història i les seves llegendes i aquesta era una de les raons principals de les diferències entre moviments. Aquesta aparent contradicció es reproduïa també en l’execució de les obres, on gràcies a la investigació constant es podien aplicar nous materials i tècniques mentre que per altra banda hi havia una acurada recuperació de les antigues tradicions artesanals del ferro, el vidre, l’ebenisteria, la ceràmica i altres.

Una altra característica comuna dels diferents moviments del Modernisme o Art Nouveau europeu és la identificació amb la natura. Un acostament a la natura que va anar molt més enllà de les formes i els materials, perquè de fet era una aposta decidida per la qualitat de vida i la salut dels ciutadans. Això es pot veure especialment en l’arquitectura, on s’intentava que cada edifici, cada cambra, aprofités al màxim la llum natural i les possibilitats de ventilació. Que al mateix temps s’hi introduïssin totes les noves tecnologies del moment gas, llum elèctrica, aigua corrent i sistemes de clavegueram, ascensors... pot semblar una altra contradicció, però només aparentment. Avui sabem que la qualitat de vida implica un savi equilibri entre el respecte per la natura i l’ús de la tecnologia més puntera, i en això els modernistes van ser pioners.

Finalment, tots els moviments de l’Art Nouveau es van destacar per una gran capacitat de treball en equip, realitzant les tasques més complexes amb una rapidesa i coordinació que avui ens semblen dignes d’admiració. I això va anar unit a un constant intercanvi d’experiències i d’idees que no va conèixer fronteres, des d’Escandinàvia fins a Sicília i d’Hongria a Escòcia. El Modernisme conforma en aquest sentit un precedent de l’esperit de cooperació i d’amistat transnacional que avui, amb la Unió Europea, estem construint entre totes i tots. Des de Barcelona, és el nostre desig que la Ruta Europea del Modernisme sigui un pas més cap a una Europa unida i diversa, culta i solidària.