Es formà amb artistes tarragonins com Ballvé o l'escultor Janés i posteriorment ingressà a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, la Llotja.

El 1885 viatjà a París, on no va aconseguir gaire èxit, i va viure en certa misèria. Poc després, el 1897, va fer una estada a Madrid. L'obra d'aquest autor és considerada precursora del postmodernisme, i, tot i viure en el període d'esclat del Modernisme i tenir relació amb algun dels artistes més representatius del moviment, com ara el pintor S. Rusiñol, que va conèixer a Tarragona i que va retrobar a París, es va aïllar sense integrar-se a cap dels grups existents. El 1907 va conèixer l'arquitecte A. Gaudí, el qual el va incorporar al seu obrador per fer els motlles de les escultures. A partir d'aquest moment començà a col·laborar en diverses obres de l'arquitecte, com ara a la Pedrera (1906-1910; passeig de Gràcia, 92 - Provença, 261-265), i en la decoració de la Façana del Naixement del temple de la Sagrada Família.

La seva obra més coneguda és Els degenerats (1891-1907; fons MNAC, i una rèplica a la Casa-Museu Gaudí, Park Güell), on tracta un tema recurrent en la seva obra, que és la misèria de la condició humana, amb una important càrrega expressionista.