La Casa Lis, que actualment acull el Museu Art Nouveau i Art Déco, fou inicialment un palauet urbà. Rep el nom del cognom del seu primer propietari i promotor, Miguel de Lis, un industrial de Salamanca propietari d'una pròspera fàbrica d'adobats. Miguel de Lis va encarregar el seu habitatge a l'arquitecte Joaquín de Vargas Aguirre, que va projectar l'edifici utilitzant materials industrials com el vidre i el ferro, una novetat a la Salamanca de l'època. El 1905 finalitzen les obres de la Casa Lis, on la combinació d'elements modernistes amb altres de més clàssics dóna com a resultat un edifici que ha esdevingut una de les imatges més representatives de la ciutat, tant pel disseny Art Nouveau de la façana nord com per l'espectacularitat de la façana sud, que mira al riu Tormes.

De la mateixa manera que la Casa Lis va viure períodes d'esplendor, també va patir una època d'abandó i deteriorament. Afortunadament, l'Ajuntament de Salamanca, actual propietari de l'edifici, conscient de l'interès de l'immoble, el va expropiar i va fer-hi un seguit de reformes que van evitar que acabés desapareixent. El 1995 es va inaugurar el Museu Art Nouveau i Art Déco amb la col·lecció d'arts decoratives que Manuel Ramos Andrade, fill de Salamanca, va donar a la ciutat.

Per poder acollir el museu, la Casa Lis va experimentar una gran transformació pel que fa als aspectes decoratius. Es va dotar l'immoble de vidrieres emplomades seguint la tradició catalana de les cases de l'Eixample barceloní. Val la pena destacar la vidriera policroma que cobreix el pati central, composta per més de 2.000 peces de vidre emplomat, dissenyada per Ramos Andrade i realitzada pel vidrier català Juan Villaplana.

A través de dinous col·leccions, el recorregut per les diferents sales mostra al visitant la producció dels tallers europeus d'arts decoratives entorn del 1900. Joies de Masriera o Faberge, vidres iridescents dels tallers Lotz, Kralik, Pallme König o de l'École de Nancy amb peces d'Émile Gallé, els Germans Daum o Paul Nicolas. Mobles d'Homar, Majorelle, Busquets. Porcellanes de Rosenthal, Royal Copenhagen, Mariano Benlliure, Gustave Guetant o Zuloaga. Els fons que atresora la Casa Lis mostren la trajectòria d'autors tan importants com Émile Gallé, amb els seus vidres de capes superposades i els seus mobles exquisits, o l'evolució de René Lalique, que partint de la joieria Art Nouveau orienta la seva creativitat cap al disseny del vidre en les dècades següents.

Destaquen la col·lecció de nines de porcellana franceses del segle XIX -que els experts han definit com la millor col·lecció oberta al públic de tot el món- o la mostra de criselefantines de Demetre Chiparus o Ferdinand Preiss, petites escultures que combinen el metall per als vestits i el marfil per a les parts nues del cos, com la cara o les mans, i que han esdevingut una icona de l'Art Déco.

Però parlar de la Casa Lis és també parlar de les exposicions que periòdicament omplen les seves sales d'exposició temporal. Anglada Camarasa (2006), Alphons Mucha (2009), Picasso (2010) o els Ballets Russes de Diaghilev (2011) són els darrers exemples d'un programa expositiu que es renova contínuament.