Situada a la ria del mateix nom, al nord-oest de Portugal entre Porto i Coïmbra, Aveiro era un antic i destacat port que havia quedat cegat des del segle XVII fins que la construcció d'un canal, a finals del segle XIX, la va tornar a convertir en un important centre comercial. De fet, són tres els canals que creuen la ciutat i la divideixen en dos sectors clarament diferenciats: el barri de pescadors de lluminoses cases blanques i la ciutat monumental, que té un ric patrimoni d'època moderna amb belles esglésies barroques.

La ciutat, però, va modernitzar la seva imatge, en els primers anys del segle XX, quan s'hi va assentar una burgesia colonial que es va dedicar al comerç i també a la indústria i que va deixar un important conjunt en estil modernista o Arte Nova, com es denomina a Portugal. En la seva majoria es tracta de comerços i d'habitatges unifamiliars que defineixen unes noves tipologies arquitectòniques i modifiquen substancialment els carrers més cèntrics, al carrer Joao Mendoça i vorejant la ria.

Com en altres ciutats de Portugal, els edificis s'ennobleixen amb l'acurada aplicació de ceràmica en els murs, una arrelada tradició local que s'aprecia també en l'arquitectura de l'Arte Nova. Molts dels bells conjunts de rajoles d'Aveiro són de les empreses locals Fábrica Fonte Nova (1882) i Fábrica Aleluia, amb dissenys de flors estilitzades i tons pàl·lids molt del gust de l'època. Té molta qualitat també el treball d'escultura aplicada -destaquen les claus de volta en forma de caps femenins amb cabelleres onejants i motllures amb decoració floral- i les aplicacions de forja a finestres i balcons.

L'obra més representativa de l'Arte Nova, orientada cap a la ria, és la Casa do Major Pessoa (1909), obra dels arquitectes Francisco Silva Rocha i Ernesto Korrodi, magnífic edifici de planta i dos pisos tot ell realitzat en pedra treballada de manera habilíssima. Conserva, a més, part de la riquesa dels interiors. Una mica més enllà, enfront del canal central, hi ha tot un conjunt d'edificis pràcticament adjacents: la casa ara emprada com a Museu de la República, de data incerta i arquitecte desconegut; la Cooperativa Agrícola (1913), atribuïda a Licínio Pinto, amb una elaborada ornamentació de panells de rajoles  de l'empresa Fábrica Fonte Nova, i la Casa dos Ovos Moles (1923). Més allunyada del centre, la casa pròpia de l'arquitecte Silva Rocha (1904) és una mostra de gran refinament que integra totes les característiques del Modernisme a la ciutat.