Durant segles Sitges va viure del mar i de l'exportació de cultius (vinya). La seva funció de port del Penedès li va assegurar una bonança econòmica, incrementada pel comerç amb ultramar, en el qual va participar d'una manera intensa des que Carles III va aprovar el 1778 el decret a favor del tràfic directe amb Amèrica. Aquesta economia es va completar al XIX mitjançant la implantació de la indústria del calçat -el 1876 en Joan Tarrida va obrir la primera fàbrica amb un èxit nacional. Amèrica, especialment Cuba i Puerto Rico, va suposar un destí atractiu per a les onades d'emigrants catalans, incrementades des de la dècada dels quaranta. Alguns d'aquests van tornar després de "fer fortuna" al Nou Continent. Els anomenats "americans" van voler invertir a la seva terra i gaudir d'un Sitges que llavors ja es transformava en un indret residencial i d'oci per a la burgesia acomodada. Als "americans" els agradava de fer exhibició de signes de la seva reeixida aventura i un d'aquests signes va consistir en la construcció de grans habitatges: cases fastuoses i originals diferents de les habituals edificacions neoclàssiques, eclecticistes o vernacles. Per això els potentats van recórrer a arquitectes i mestres d'obres formats a Barcelona i amarats d'últimes tendències.
Malgrat les complicades i deficients comunicacions terrestres, el contacte Sitges-Barcelona es va estrènyer des de 1881, any en què es va inaugurar la primera línia fèrria. Això va permetre que l'esperit modernista hi circulés i no només es va incorporar formalment en obres privades sinó també a l'urbanisme. El 1880 va començar la segona fase de l'eixample, prenent com a referència la política d'higiene i social que Ildefons Cerdà va projectar a Barcelona. En aquest segon eixample, a prop de l'estació de tren, es reuneix part de la producció modernista; la restant es dispersa per les zones benestants de la vella vila com és el voltant del carrer Major i el passeig de la Ribera. El Modernisme de Sitges reprodueix el variat panorama barceloní; mostra des de llenguatges personals allunyats de la tradició (Cellers Güell, de Gaudí i Berenguer) i obres d'un primer Modernisme anacrònic amb ressons eclèctics (Casa Simó Llauradó, de G. Miret), fins a formes en sintonia amb l'Art Nouveau (Casa Pere Carreras, de J. Pujol), o més a prop de les formes geomètriques de la Secession (Villa Havenmann, de J. Domènech i Estepà, de 1907, o Casa Bartomeu Carbonell, d'I. Mas, de 1913).