La presència d'aigües termals ha marcat l'existència d'aquesta població des del seu origen. L'aigua calenta va acomodar la vida ja des de l'època romana i es va constatar documentalment l'existència d'activitat balneària el 1326, quan es va fundar l'Hospital de Banys. El servei termal va ajudar a activar l'economia de l'indret, especialment des del segle XIX, quan la medicina va difondre la hidroteràpia com a remei preventiu i curatiu. D'allò sanitari es va passar a l'oci i la Garriga es va convertir en un indret residencial, d'estada obligada per a l'elit econòmica i intel·lectual de la regió. El senyor Blancaflor va inaugurar aquest turisme termal amb l'obertura el 1840 del Balneari Blancaflor. La prosperitat del poble es va fer notable el darrer quart del XIX. El 1875 va començar a funcionar la via fèrria i aquest mateix any es va construir el passeig, amb un quilòmetre de llargada. El cada vegada més massiu turisme d'estiueig, provinent fonamentalment de Barcelona a la recerca d'un lloc tranquil i refrescant, va causar la modificació del perfil urbà, encara concentrat a la vella vila. El 1882 es va aprovar el pla general d'eixample i els burgesos van aixecar segones residències (torres d'estiueig) i van voler impregnar-les de l'aire modern i cosmopolita de la gran ciutat per tal de diferenciar-les de l'arquitectura vernacla.

El Modernisme va ésser el llenguatge en boga i es va introduir de mans d'arquitectes com Emili Sala i Cortés, Antoni M. Gallissà i Soqué, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Planas i Calvet o Josep Sala i Comas. Però va ser l'arquitecte municipal, Manuel Raspall i Mallol, el veritable artífex del canvi formal del poble. Des del 1906 va estar al capdavant de les obres municipals i fins al 1927 va construir al voltant de setanta edificacions a la Garriga i trenta més a l'àrea del Vallès (l'Ametlla, Cardedeu, Granollers...) i Barcelona. Format a la capital i influenciat especialment per Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch, va alçar habitatges unifamiliars amb un Modernisme cada vegada més depurat i proper al Noucentisme segons avançava la cronologia. A l'eixample hi va edificar un total de set illes -a més d'habitatges dispersos-, de les quals es conserva en un bon estat integral la coneguda com a "Mansana de la Concòrdia" (en contrast amb la "Mansana de la Discòrdia" barcelonina, a la qual competeixen diferents poètiques) o "Mansana Raspall". A aquesta illa s'hi pot observar el seu interès pels traçats tradicionals (l'ús de pedra o esgrafiats) i la profusió d'arts aplicades, que basculen del disseny coup de fouet al secessionista.