Comillas és considerada l'avançada del Modernisme català, l'indret on es van despertar formes protomodernistes i on s'integren creativament arts aplicades i decoratives. L'any 1881 és la data clau, l'origen d'una febre constructiva d'iniciativa privada a favor de la innovació tant d'edificis privats com públics. L'artífex d'aquesta iniciativa va ser Antonio López López, un oriünd d'aquesta petita vila dedicada a la pesca. La penúria econòmica de la família va obligar-lo a cercar fortuna al Nou Continent. Després de l'èxit de la seva empresa indiana va tornar i es va establir a Barcelona. No obstant això no va voler desvincular-se del seu lloc de naixement i va decidir construir-se una gran casa i optimitzar la qualitat de vida del poble.

El cabal econòmic d'Antonio López al camp de la navegació i al mercantil va ser conegut al llarg de tot el país. El rei Alfons XIII el va nomenar Marqués de Comillas (1878) en agraïment per haver posat la seva flota al servei de l'apaivagament de la insurrecció cubana. La relació entre la família reial i la noble es va estrènyer el 1881 quan el rei i el seus van començar a estiuejar a Comillas. Des d'aquest moment l'indret es va convertir en seu d'estiueig per a l'aristocràcia espanyola, i Antonio López el va revestir de riquesa i modernitat gràcies als seus contactes amb arquitectes i artistes barcelonins d'excepció.

El primer exemple de llibertat i lluïment va ser un quiosc, disseny de Gaudí (1881), amb formes bulboses que integren minucioses aplicacions de vidre, metall i terra cuita. El so musical també va conformar aquesta "arquitectura-art total". Aquest recurs (en aquest cas finestres amb mecanisme musical) el va repetir dos anys més tard a l'obra més emblemàtica de Comillas: El Capricho (declarat Monument Històric-Artístic el 1969), una gran casa aixecada per al cunyat d'Antonio López, Máximo Díaz de Quijano. Aquí, a més d'un vistós neomudèjar, crida l'atenció el joc de volums, l'original tractament d'arts aplicades i l'ús del maó amb funció ornamental.

Altres arquitectes van treballar paral·lelament amb llenguatges més vinculats al neogòtic anglès i a l'eclecticisme: Joan Martorell alçà la Capilla i el Palacio de Sobrellano (residència d'Antonio López); Lluís Domènech i Montaner i Cristóbal Cascante van renovar el cementiri, enclavat a les ruïnes d'una església gòtica; el 1883 Domènech i Montaner va iniciar el Seminario Pontificio i Cascante, l'Hospital de Comillas el 1885. L'interès modernista d'aquests edificis resideix principalment en els interiors, on les arts decoratives (Eusebi Arnau, Josep Llimona, els Vallmitjana) i el mobiliari (Francesc Vidal) combinen la imatgeria medieval amb formes inspirades en la naturalesa.