Abans d'ingressar a la Llotja el 1893 va estudiar a diverses acadèmies de dibuix, com ara a la de Josep Mirabent, la de Martínez i Altés i la de L. Graner.

En els seus inicis va començar a fer col·laboracions a La Vanguardia amb dibuixos molt populars, i les primeres pintures que realitzà, fins al 1896 aproximadament, són molt lluminoses i de colors molt vius.

Després d'una estada a Caldes de Boí, juntament amb els pintors R. Canals i J. Vallmitjana, començà a interessar-se pels personatges miserables i cretins. Les obres d'aquesta època les exposà al Saló de La Vanguardia i també a París -on va residir durant dues temporades, la primera del 1897 al 1898 i la segona del 1898 al 1900, compartint estudi amb Picasso-, al Salon du Champ de Mars, però el seu reconeixement a la ciutat francesa fou més tardà, ja que, tot i estar establert a Barcelona, al llarg de la seva vida va exposar obres anualment al Salon des Independents de París, les quals van ser molt ben rebudes.

Va ser un dels membres de la Colla del Safrà i en va esdevenir el líder.

A Barcelona va fer una exposició individual a Els Quatre Gats (Montsió, 3 bis) el 1898 i, poc després, el 1902, una altra a la Sala Parés (Petritxol, 5), on mostrava una sèrie de pintures sobre gitanes i personatges tristos i desesperats (Misèria, 1904; Repòs, 1904; ambdues al fons MNAC), tema repetitiu fins al 1907, tot i que les darreres obres d'aquesta
temàtica mostren un aclariment de la paleta (Estudi, 1908; o Figura ajaguda, 1908; ambdues també al fons MNAC). Les exposicions presentades a Barcelona no van tenir acceptació entre el públic i tampoc entre la crítica, i la seva trajectòria pictòrica no va gaudir de gaire èxit a causa dels temes escollits i del tractament pictòric, dins l'estil postimpressionista i expressionista, molt d'acord amb els corrents europeus.

Els darrers anys es va dedicar a fer dibuixos satírics de la societat i de l'Església per a la revista Papitu.

Va rebre el seu primer reconeixement en una exposició de grans dimensions que va fer al Faianç Català (Gran Via de les Corts Catalanes, 615; desaparegut) el 1910, on va presentar obres que mostraven un aclariment de la paleta i un tractament menys tràgic dels temes (Solitud, 1910; o Natura morta amb cebes i arengada, 1910; ambdues al fons MNAC).