És un dels escultors més representatius del Modernisme i col·laborà en els edificis més significatius del moviment.

Va començar a formar-se en dibuix amb Josep Berga i Boix i en escultura en el taller El Arte Cristiano de Olot, dirigit pels germans Vayreda. Més tard, el 1888, va ampliar els seus estudis pensionat a París -on fou deixeble de Henri Chapu-, una estada que el va portar a un canvi de concepte, tant per la influència de l'obra de Rodin com per la de Meunier.

Va exposar per primera vegada a Barcelona el 1891 amb dues obres petites: una d'elles, Flor boscana (fons MNAC), ja té elements modernistes per la suavitat del modelat i les faccions. Una de les obres més conegudes d'aquest artista, Els primers freds (1892; fons MNAC), guanyà la primera medalla a l'exposició de Madrid del 1892. Aquesta obra de la seva etapa de formació mostra el treball detallista de les figures en un tema dins l'anecdotisme.

Poc després va viatjar a Roma i la seva obra va esdevenir encara més simbolista. En tornar, el 1894, va marxar de nou a París, on la seva activitat es va intensificar amb exposicions individuals i on va guanyar medalles als diferents certàmens i exposicions, com ara a l'Exposició Universal del 1900. Una obra representativa d'aquesta etapa més simbolista és Perseguint la il·lusió (1903; fons MNAC). El 1906 va marxar definitivament a viure a Madrid, on es dedicà al món de la docència i a fer treballs per encàrrec, principalment monuments, obres ben diferents de les que havia fet a Barcelona.

La seva producció artística, iniciada en un estil més acadèmic, evolucionà cap al Modernisme, estil que va prendre més força durant l'estada a París. De la seva obra destaquen sobretot les figures nues, amb el realisme de les carnacions però dotades d'una gran delicadesa i envoltades d'un aire melangiós.

El 1907 va treballar en la decoració escultòrica del Palau de la Música Catalana (1905-1908; Palau de la Música, 4-6), de l'arquitecte L. Domènech i Montaner, amb l'espectacular grup escultòric La cançó popular de la façana, on les figures es confonen i barregen en el propi conjunt.

Va ser acadèmic de la Real Academia de San Fernando, i a partir del 1925, director de l'Escola Espanyola a Roma. També hi ha algun monument seu a Amèrica, com, per exemple, el Monument a Mariano Moreno, a Buenos Aires.