El primer assentament definitiu als marges del riu Paraná data del 1730. Però no va ésser fins a 1852 que Rosario va ser declarada ciutat i va començar a experimentar el seu desenvolupament urbà, especialment a partir de 1890, any en el qual va haver de ser formulat el Reglamento de Construcción de Rosario. El creixement urbà va ésser possible gràcies a una prosperitat econòmica resultat de la combinació d'una rica producció agrària, de l'activitat portuària i de la xarxa de ferrocarrils que des del 1886 comunicava Rosario amb les principals ciutats de la República Argentina. L'onada d'immigració a aquest lloc emergent, i la consegüent febre constructora d'una burgesia cada vegada més potent, no es van fer esperar. Malgrat la tradició d'allò vernacle i la presència de l'arquitectura eclèctica, el Modernisme va entrar i va ésser ben rebut.

Es considera l'introductor d'aquest nou llenguatge el mallorquí Francisco Roca i Simó, un jove arquitecte format a Barcelona. El 1909 va arribar a Rosario on es va vincular amb una adinerada família d'origen valencianocatalà, els Cabanellas. Aquesta vinculació va ser fructífera, ja que els Cabanellas van trobar en Roca i Simó un expositor del segell familiar i de la seva presència a la ciutat. El mecenatge va afavorir la construcció de més de dotze edificis d'un estil aglutinador d'influències coup de fouet, Secession i modernistes; aquestes darreres, properes al primer Modernisme amb seqüeles eclecticistes i historicistes. Entre les seves obres, gairebé totes habitatges entre mitgeres ubicats a carrers cèntrics i propers al Paseo de la Tradición, destaca el Club Español, un lloc que va donar acollida des de la seva inauguració el 1913 a l'activitat de la comunitat espanyola. Del tractament de les arts aplicades cal destacar la mà de l'escultor barceloní Diego Masana. Altres obres de Roca i Simó són l'Asociación Española de Socorros Mutuos, el Palacio Cabanellas, la Casa Remonda Montserrat, la confiteria La Europea i el Banco de Castilla-Río de la Plata.