Buenos Aires, en la seva qualitat de port de mar i capital d'Argentina, va acollir totes les manifestacions artístiques i arquitectòniques europees des d'una perspectiva clarament cosmopolita. L'emigració europea que va formar les classes dirigents argentines va trasplantar als barris de la ciutat els models i les imatges dels seus països d'origen. El prototip de ciutat que s'imposa, però, a les darreries del segle XIX, és la d'influència francesa, amb una trama urbana definida per grans avingudes i bulevards que projecten grans perspectives, i l'arquitectura, en consonància amb la realitat urbana, s'inspira també en la tradició acadèmica de les Beaux Arts. Torcuato de Alvear, intendent o alcalde entre 1883 i 1887, tal com havia fet Haussmann a París, va obrir les avingudes de Mayo, Alvear o Sarmiento, places i parcs públics. La construcció és intensa en els anys de la fi de segle, s'edifiquen edificis públics, com els palaus del Govern (la Casa Rosada) i del Congrés, teatres (Colón i Cervantes), galeries comercials, estacions, grans cases destinades al lloguer de pisos i també palaus privats.

L'eclecticisme d'arrels afrancesades s'acaba imposant com a llenguatge predominant en front del qual s'inicien les reaccions antiacadèmiques. Les influències de l'Art Nouveau europeu, del Modernisme català o de la Secession s'han d'incloure dins d'aquest procés que culminarà els anys vint, quan la ciutat s'incorpora amb entusiasme al Moviment Modern.

La forta presència d'italians a Argentina determina que, més  que l'Art Nouveau d'influència francesa, es prenguin models del Liberty italià, com la Galería Güemes (1915) de l'arquitecte Francisco Gianotti o el Palacio de los Lirios (1905) de l'enginyer Rodríguez Ortega. Així mateix, són d'origen italià Virginio Colombo, l'arquitecte més prolífic del moment, autor de la casa de pisos per a lloguer del carrer Hipólito Yrigoyen, 2562 (1911), i Mario Palanti, que va projectar una de les més monumentals construccions de Buenos Aires, el Pasaje Barolo (1919- 1923), amb una estètica pròxima a l'expressionisme. La influència catalana vindria sobretot a través de l'arquitecte Julián Jaime García Núñez, que va acabar els seus estudis a Barcelona l'any 1900 i del qual destacarem l'edifici d'oficines del carrer Chacabuco, 70-78 (1910), amb un pati central d'estructura de ferro i vidre, edificis secessionistes com la casa de pisos del passatge Paso y Viamonte (1913) i la façana de gust molt barceloní del Casal Català (1929), en col·laboració amb Eugenio Campllonch. Finalment, voldríem assenyalar el Yacht Club d'Eduardo Le Monnier (1906-1913), obra de formes arriscades i insòlites que simula un gran vaixell a l'entrada del port.

Malgrat la importància de l'arquitectura en el disseny de la ciutat modernista, no podem deixar d'esmentar altres aspectes com l'escultura monumental que es disposa per avingudes i places, els bells mausoleus funeraris que es van erigir al cementiri de La Recoleta entre 1900 i 1910 i la proliferació de treballs ornamentals de ceràmica, ferro, guix o pedra artificial, que fan de Buenos Aires una de les capitals del Modernisme a l'Amèrica del Sud.