Les construccions modernistes de la ciutat de Ferrol s'assenten sobre un projecte d'urbanització militar del segle XVIII, conegut com el barri de La Magdalena. Es tracta d'un eixample d'illes de planta rectangular que formen una retícula homogènia i que va generar un tipus d'edificació amb grans balconades sobre el carrer que es van anar cobrint amb galeries blanques de fusta. Aquest tipus de galeries són extensives a moltes ciutats gallegues i creen un espai de transició entre el carrer i l'habitatge que és molt convenient pel clima humit de la regió.
El desenvolupament del Modernismo (conegut a Catalunya com Modernisme) a la ciutat és obra d'un sol arquitecte, Rodolfo Ucha Piñeiro, que hi va deixar una extensíssima producció. Ucha Piñeiro va obtenir el títol d'arquitecte a l'Escola de Madrid, el 1906 i, només dos anys més tard, es va instal·lar com a arquitecte municipal a Ferrol, on va desenvolupar una llarga trajectòria professional, exercint com a arquitecte en actiu fins als darrers anys de la dècada de 1970. En els primers anys de professió, Ucha Piñeiro va simultaniejar els estils historicistes, que reservava per a les obres públiques, amb les obres privades en les quals es permetia molta més llibertat de composició. Amb tot, la implantació del Modernismo com a estil a la ciutat de Ferrol va ser tardana, cap al 1910, i deu anys més tard Piñeiro el va abandonar completament. Poc a poc, va anar depurant el seu llenguatge formal, orientant-se cap als nous corrents racionalistes.
Els models de l'arquitectura de Rodolfo Ucha Piñeiro estan molt influïts per l'arquitectura Art Nouveau belga: finestres inscrites en formes circulars, ús arriscat del ferro com a element ornamental i constructiu i, sobretot, el gran sentit decoratiu que imposava a la façana. Destaquen les dues cases Pereira, que daten entre 1912 i 1913, amb un disseny de façana molt elaborat. Tant les dues obres citades com la Casa Munduate (1910-1911) o la Casa Romero (1910) destaquen pel valor decoratiu de les seves galeries. La Fonda Suiza (1916), d'altra banda, és una mostra de com es pot integrar el llenguatge modernista amb el gust per l'arquitectura neobarroca que s'imposava en la majoria de les grans ciutats europees.
Rodolfo Ucha, com tots el arquitectes que treballaven a les altres ciutats gallegues, va saber readaptar la tradició constructiva local: les clàssiques galeries, a la façana del carrer, sobre balcons en voladís. Les estructures de fusta blanca s'adapten a les formes sinuoses del Modernismo i són un model de com nous estils es poden integrar en construccions ja existents.