Si els habitants de Terol dels segles XIII i XIV van veure sorgir el mudèjar, inclòs en la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco el 1986, els de principi del segle XX van presenciar com s'incrustaven en la seva trama urbana edificis amb un nou llenguatge arquitectònic. Dos fets distants en el temps, però que responien a un argument social específic.
Com a la resta de ciutats, l'arquitectura modernista de Terol cal vincular-la a la burgesia local que va voler rivalitzar amb la que en segles anteriors havia erigit l'aristocràcia com a símbol de poder. Per plasmar aquests desitjos troben en Pau Monguió i Segura, procedent de Tarragona, l'arquitecte idoni per projectar les seves obres. El tercer agent del procés són els artesans de Terol, que contribueixen amb la seva gran professionalitat a materialitzar les obres. Una complicitat afortunada que permet contemplar com a fet diferenciat i singular l'arquitectura modernista de Terol.
La ciutat no va experimentar cap augment demogràfic que possibilités un eixample, però es va produir una renovació d'edificacions al centre històric. És en l'arquitectura civil on apareix el Modernisme amb més rigor. Una nova tipologia d'edifici d'habitatges, basada en una millor distribució interior, més higiene i més ostentació en les parts visibles, fa que sorgeixin tres elements bàsics: portal, vestíbul i escales, que, juntament amb la façana, seran per als arquitectes objecte de dissenys segons uns gustos més actuals i moderns.
A Terol hi treballen arquitectes com José María Manuel Cortina, que va projectar la meravellosa Ermita del Carmen, Ramón Lucini, Gregorio Pérez Arribas o Pere Caselles, a qui devem gran part del Modernisme de Reus, antecessor de Monguió com a arquitecte municipal de Terol i company seu de promoció a l'Escola de Barcelona. És difícil precisar de quines mans van sortir algunes obres però, en tot cas, Monguió fou el principal artífex, en la seva dilatada estada a la ciutat entre 1897 i 1923, amb una interrupció entre els anys 1902 i 1908, que va passar a Tortosa.
Monguió s'expressa, segons les obres, amb llenguatges de l'Art Nouveau, l'Escola de Glasgow i la Secession vienesa, però sempre tamisats per la influència directa que l'arquitecte Lluís Domènech va exercir en ell. L'exemple més clar en aquest sentit és el de la casa El Torico, l'anàlisi de la qual ens apropa a l'edifici que el 1905 va construir Domènech per a la família Lleó Morera al passeig de Gràcia de Barcelona. A la mateixa plaça del Torico hi va deixar la seva marca en l'estreta façana de La Madrileña, on una el·lipse en posició vertical embolcalla els tres pisos adquirint un valor simbòlic excepcional juntament amb el tractament de la forja dels balcons i els sinuosos buits sota el ràfec. Però la seva obra més ambiciosa i interessant és la Casa Ferrán. La seva contemplació ens duu al dinamisme, a l'alliberació, que assoleixen el seu màxim exponent en els miradors i en la cantonada de l'edifici.
Els motius basats en la força de la naturalesa, en el simbolisme del món animal i vegetal ?papallones, tiges, fulles i flors de diferents tipus? i en les línies corbes suaus, generalment en "cop de fuet", s'utilitzen a la Casa Bayo o la Casa Escriche. És admirable la gran tasca que va realitzar-hi el ferrer de Terol Matías Abad, que va elevar a veritable obra d'art l'artesania del ferro. Exemples tardans com la casa de Natalio Ferrán, al carrer de San Francisco, projectada per Monguió cap al 1914, ja denoten un declivi del Modernisme, que s'entremescla amb actituds eclèctiques o racionalistes. Aquestes darreres són ja presents en la Impremta Perruca, projectada per Francisco Azorín el 1912.
Sens dubte, el visitant gaudirà de l'arquitectura mudèjar, però en recórrer la ciutat se sentirà atret i atrapat per l'arquitectura modernista d'aquesta entranyable ciutat de Terol.