A finals del segle XIX la ciutat de Brussel·les va viure un creixement molt important coincidint amb el programa d'embelliment de la ciutat impulsat pel rei Leopold II. Aquest creixement comportà una forta especulació en el preu del terreny que es traduí en cases construïdes en parcel·les adossades estretes i profundes.
Els burgesos, comerciants i industrials, a l'hora de construir els seus habitatges van escollir l'Art Nouveau com a mostra de modernitat de la nova societat, i van encarregar-ne el disseny a tres creadors excepcionals, Victor Horta, Paul Hankar i Henry van de Velde, entre molts d'altres com Gustave Strauven, Paul Hamesse, Paul Cauchie o Paul Saintenoy.
L'arquitecte Victor Horta és la figura capdavantera de l'Art Nouveau; l'Hôtel Tassel (1893) és considerat la primera obra total d'aquest estil. En els interiors hi destaca l'ús de l'estructura metàl·lica, que deixa a la vista elements com columnes o bigues, fet inèdit en un interior burgès, i explota al màxim les capacitats plàstiques i estàtiques del material. L'ús de les noves estructures metàl·liques va permetre la creació de distribucions innovadores on els espais es relacionen i s'agrupen de manera orgànica, i on la llum natural ho envaeix tot. A banda dels edificis d'habitatges, Casa Solvay (1894), Casa van Eetvelde (1895), Casa Horta (1898), cal destacar la Maison du Peuple (1895) -encarregada pel Partit Socialista i enderrocada els anys 60 del segle XX- on l'estructura metàl·lica permetia adaptar la façana de ferro i vidre al perfil ondulant del solar, oferint una vista del diàfan auditori situat sota la coberta de l'edifici.
Henry van de Velde, originàriament pintor, destaca pel seu valor teòric i treballa en els camps de l'arquitectura, el disseny d'interiors, el mobiliari i el grafisme, com podem veure a la seva pròpia casa, la Casa Bloemenwerf (1895-1896), a Uccle, en què va tenir cura de tots els detalls seguint el model de les Arts & Crafts.
Paul Hankar és l'autor de diverses façanes Art Nouveau característiques de la ciutat, per exemple les de les cases Hankar (1893) i Ciamberlani (1897), i desenvolupa un model tipològic molt significatiu de la ciutat, cases entre mitgeres de diversos pisos. Edificis similars són l'Hôtel Saint-Cyr (1900-1903) de Gustave Strauven o la casa pròpia de Paul Cauchie (1905).
Un capítol a banda és el Palau Stoclet (1905-1914), amb què Josef Hoffman trasllada a Brussel·les l'esperit de la Secession vienesa, amb decoració pictòrica de Gustav Klimt i decoració de la Wiener Werkstätte.